Irene Coghene: ‘El català a l’Alguer és una llengua viva, però li mancava l’escolarització’

Entrevista a la coordinadora territorial de la Plataforma per la Llengua de l’Alguer

Els pares podran escolaritzar els fills en català a les escoles de primer grau ­­de l’Alguer, és a dir, fins a tretze anys. A més, els algueresos també podran dirigir–se en català a les administracions i hi haurà un terç de la programació del servei públic de ràdio i televisió en les llengües pròpies de l’illa: català, sard, sassarès, gal·lurès (cors) i tabarquí (lígur). El català de l’Alguer, per tant, guanya protecció legal gràcies a la nova llei de disciplina de la política lingüística, aprovada fa dues setmanes al Consell Regional de Sardenya per a regular les llengües. Irene Coghene ha estat sempre al peu del canó: és coordinadora territorial de la Plataforma per la Llengua i presidenta de la Consulta Cívica per les Polítiques Lingüístiques del català de l’Alguer. El seu afany ha estat important en la gestació de la llei que vol garantir el futur del català. […]

Les cinc falsedats amb què intenten negar el dret d’autodeterminació

Torra plantejarà avui a Sánchez la necessitat que Espanya acordi l’exercici del dret d’autodeterminació que ara nega

Pla americà del president del govern espanyol, Pedro Sánchez, donant la mà al president d’Ucraïna davant del Palau de la Moncloa (horitzontal)

Avui a Madrid es reuneixen el president de Catalunya i el president espanyol. Sánchez pretén oferir a la Generalitat un seguit de reformes i propostes, mentre que Torra defensarà el reconeixement del dret d’autodeterminació. Tot i haver-hi advocat fins fa molt poc, ara els socialistes diuen que el Principat no té dret d’exercir-lo i fins i tot se sumen als qui arriben a negar-ne l’existència. Es fonamenten en arguments bàsics que són falsos en tots els casos i que analitzarem dessota.
1. El dret d’autodeterminació no és un dret universal
La llei internacional té allò que es defineix com a ius cogens, és a dir, ‘normes de dret imperatiu’. Són part del dret internacional i cap estat no pot negar-les ni incomplir-les. La comunitat internacional considera que són per damunt de qualsevol legislació estatal, bé perquè la pràctica ho ha imposat o bé perquè els tractats internacionals ho decreten. Són normes imperatives, per exemple, la prohibició del genocidi, de la pirateria marítima, de l’esclavatge i de la tortura. El dret d’autodeterminació dels pobles també és considerat jurídicament com una norma imperativa, tal com ha estat remarcat en unes quantes sentències de la Cort Internacional de Justícia i tal com és reflectit a la carta de les Nacions Unides.
El dret d’autodeterminació és el dret que té un poble o nació de decidir si vol ser independent o no. No en pressuposa la voluntat ni obliga cap nació a fer-se independent. Es limita a dir que té dret de decidir-ho. En termes jurídics, es coneix com el de qualsevol país de ‘triar la sobirania i l’estatus polític, sense compulsions externes o interferències’.

2. El dret d’autodeterminació només val per a les colònies
La Carta de les Nacions Unides, que tots els integrants han d’acceptar, en l’apartat segon de l’article primer declara que la seva funció és ‘desenvolupar entre les nacions unes relacions amistoses basades en el respecte al principi de la igualtat de drets dels pobles i al dret de la lliure determinació’. Posteriorment, les Nacions Unides van acordar el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, que va reafirmar que ‘tots els pobles tenien dret d’autodeterminació, en virtut del qual determinen lliurement l’estatut polític i procuren també pel desenvolupament econòmic, social i cultural.’ No es parla, doncs, en cap cas de ‘colònies’ sinó de ‘pobles’.

De fet, tots els estats nous que són reconeguts d’entrada ho són en virtut d’aquest dret. Durant el segle XXI han aparegut més estats nous a Europa que als altres continents. Analitzem el cas de Kossove: el seu dret d’autodeterminació ara és reconegut plenament per cent onze dels cent noranta-tres membres de les Nacions Unides que ja hi mantenen relacions diplomàtiques. Fins i tot hi ha uns quants estats, com ara Espanya, que reconeixen el dret del poble kossovès d’autodeterminar-se però no l’estat resultant, perquè no estan d’acord amb la manera l’ha exercit. Sèrbia, que durant anys ha negat aquest dret a Kossove perquè era part del seu territori, ara ha proposat un referèndum per a reconèixer-ne la independència.

Aquest dret, doncs, va generalment vinculat al reconeixement d’un fet polític, no únicament colonial. Quan un poble, sigui quina en sigui la definició, determina a la societat internacional un procés d’independència, els qui el reconeixen es basen en el dret d’autodeterminació, mentre que li neguen parcialment qui no el reconeixen.

La Declaració sobre l’Atorgament de la Independència als Pobles i Països Colonials, de l’any 1960, és un dels textos de l’ONU que hi fa referència. En aquest cas, restrictivament, limitant-se als pobles colonitzats, objecte, a més, d’una llista oficial de casos. Tot i això, l’article segon remarca que:

«Tots els pobles tenen el dret d’autodeterminació; en virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatus polític i procuren lliurement per llur desenvolupament econòmic, social i cultural.»

Aquesta declaració és la base de la teoria segons la qual aquest dret només es pot aplicar a països colonitzats. Però amaga els altres textos fonamentals de l’ONU i, molt especialment, la Carta de les Nacions Unides. A banda hi ha l’evidència dels fets, car molts estats no colonials incorporen en la constitució el dret d’autodeterminació com a font de legitimitat.

És, per exemple, el cas d’Eslovènia: «Eslovènia és un estat de tots els seus ciutadans i es fonamenta en el dret permanent i inalienable de la nació eslovena a l’autodeterminació.»

O també de Portugal: «Portugal reconeix el dret dels pobles a l’autodeterminació, a la independència i al desenvolupament, com també el dret d’insurrecció contra totes les formes d’opressió.»

O el del Paraguai: «La República del Paraguai, en les seves relacions internacionals, accepta el dret internacional i s’ajusta a aquests principis: la independència nacional; l’autodeterminació dels pobles…»

O el de Sud-àfrica: «El dret del conjunt del poble de Sud-àfrica a l’autodeterminació, tal com es manifesta en aquesta constitució, no exclou, en el marc d’aquest dret, el reconeixement de la noció del dret d’autodeterminació de qualsevol comunitat que comparteix una cultura comuna i l’herència de la llengua, dins una entitat territorial en la república o en qualsevol altra forma.»

Fins i tot Alemanya l’invoca per justificar la reunificació: «Els alemanys dels estats de Baden-Württemberg, Baviera, Berlín, Brandenburg, Bremen, Hamburg, Hessen, Baixa Saxònia, Mecklenburg-Pomerània Occidental, Rin del Nord-Westfàlia, Renània-Palatinat, Sarre, Saxònia, Saxònia-Anhalt, Slesvig-Holstein i Turíngia han assolit la unitat i llibertat d’Alemanya per mitjà de la lliure autodeterminació.»

3. Cap estat no reconeix el dret d’autodeterminació
Com ja hem vist, no és veritat que cap estat no reconegui aquest dret. Però fins i tot si fos així, no impediria que la societat internacional el reconegués. A les constitucions estatals hi ha una contradicció flagrant respecte de la pràctica política: no es reconeix el dret d’autodeterminació dins el propi estat però sí a fora. Aquesta és una pràctica política habitual. El congrés espanyol, per exemple, el 2014 va reconèixer l’estat de Palestina. Implícitament, per tant, reconeixia el dret d’autodeterminació alhora que el negava per als casos interns.

L’opinió, repetida pel govern espanyol, segons la qual només el recull la constitució d’Etiòpia és errònia. Indirectament, és reconegut per tots els estats que incorporen a la legislació el respecte de les normes del dret internacional —o sigui, la immensa majoria. Directament, reconèixer el dret d’autodeterminació a les minories internes d’un estat no és una pràctica habitual per raons òbvies, però molts estats, a l’hora d’explicar per què són independents, es fonamenten precisament en la invocació legal d’aquest dret. En total, ara hi ha trenta-vuit estats que el reconeixen en la constitució vigent:

  • Alemanya;
  • Angola;
  • el Bangladeix;
  • Bolívia (que l’atorga explícitament a les nacions índies que la integren);
  • el Brasil;
  • Cap Verd (que s’obliga constitucionalment a donar suport als pobles que lluiten per l’autodeterminació);
  • Catar;
  • Colòmbia;
  • Croàcia;
  • Cuba;
  • República Dominicana;
  • l’Equador (que reconeix l’autodeterminació per als pobles indígenes);
  • Eslovàquia;
  • Eslovènia;
  • Estònia (que reconeix les minories nacionals);
  • Etiòpia (que reconeix el dret de la secessió de les nacions que l’integren);
  • França (que reconeix el dret d’autodeterminació als territoris d’ultramar);
  • Guinea Bissau (que reconeix el dret de tots els pobles de l’autodeterminació i s’obliga a donar-los suport);
  • Hondures;
  • Hongria (que reconeix els drets de les minories);
  • l’Iran;
  • Kossove;
  • Letònia;
  • Mèxic (que reconeix el dret d’autodeterminació de les minories);
  • Montenegro;
  • Nicaragua (que reconeix el dret de les minories d’autodeterminar-se);
  • el Paraguai;
  • les Filipines;
  • Portugal (que reconeix a la constitució el dret de la independència de tots els pobles);
  • Rússia (que reconeix l’autodeterminació de les nacions que en formen part);
  • Sèrbia;
  • Sud-àfrica (que reconeix el dret d’autodeterminació de qualsevol comunitat que comparteixi una herència comuna cultural i lingüística dins una entitat territorial);
  • el Sudan (que reconeix a la constitució encara el dret del Sudan del Sud d’autodeterminar-se);
  • el Surinam;
  • Timor Oriental;
  • el Turcmenistan;
  • Ucraïna;
  • Veneçuela.
  • Hi ha més estats que explícitament tenen present el dret d’autodeterminació a les lleis encara que no ho facin a la constitució, com ara el Canadà (per al Quebec), Dinamarca (per a les illes Fèroe i Grenlàndia), Itàlia (que reconeix a Àustria un paper de tutela respecte del Tirol del Sud), Finlàndia (per a les illes Aland), el Regne Unit (a molts dels territoris units per la corona), Suïssa (als cantons) o els Estats Units (que ha reconegut en unes quantes sentències el dret de secessió).

Hi ha més estats que explícitament tenen present el dret d’autodeterminació a les lleis encara que no ho facin a la constitució, com ara el Canadà (per al Quebec), Dinamarca (per a les illes Fèroe i Grenlàndia), Itàlia (que reconeix a Àustria un paper de tutela respecte del Tirol del Sud), Finlàndia (per a les illes Aland), el Regne Unit (a molts dels territoris units per la corona), Suïssa (als cantons) o els Estats Units (que ha reconegut en unes quantes sentències el dret de secessió).

4. La constitució espanyola no reconeix el dret d’autodeterminació
És un dret reconegut internacionalment. Tots els estats membres de les Nacions Unides resten obligats a adoptar-lo tan bon punt n’accepten les normes com a superiors dins l’ordenament jurídic propi. La constitució espanyola, doncs, l’admet de manera explícita a l’article 10.2.:

«2. Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix que s’interpretaran de conformitat amb la Declaració universal de drets humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya.»

Per tant, la constitució espanyola sí que reconeix que ha d’interpretar la seva pròpia norma a partir de les de els Nacions Unides. I hi ha dos texts fonamentals que l’estat espanyol ha signat i que és obligat a acceptar. Principalment, el capítol primer de la carta fundacional de les Nacions Unides, que diu que:

«Els propòsits de les Nacions Unides són:

[…]

2. Desenvolupar entre les nacions relacions amistoses basades en el respecte al principi de la igualtat de drets dels pobles i del seu dret a la lliure determinació, i prendre totes aquelles altres mesures adequades per a enfortir la pau universal.»

Aquest text va ser molt desenvolupat i matisat pel Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, signat per les Nacions Unides el 16 de desembre de 1966 i adoptat també per Espanya. Hi diu:

«Article 1.

1. Tots els pobles tenen el dret d’autodeterminació. En virtut d’aquest dret, determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.»

I és interessant de remarcar que aquest mateix article, en l’apartat tercer, estableix que tots els signants del pacte, ‘incloent-hi’ (és a dir, no solament) els qui tenen responsabilitats d’administrar territoris no autònoms, han de promoure l’exercici del dret d’autodeterminació.

5.Si es tracta d’un territori autònom, no té dret d’autodeterminació sinó d’autodeterminació interna
Aquest és un altre argument desmentit pels fets, perquè la immensa majoria dels països que s’han independitzat abans gaudien d’alguna mena d’autonomia i d’allí han passat a la independència.

Aquest argument ha emergit, sobretot, a partir d’una lectura interessada del cas del Quebec i el conegut dictamen de la Cort Suprema de Canadà sobre la seva secessió, que no li nega el dret de l’autodeterminació, sinó tot el contrari. Només conclou que el sistema constitucional canadenc no li permet d’exercir aquest dret i que, per tant, no pot invocar-lo per sortir-ne unilateralment sinó que de manera negociada.

De fet, la qüestió plantejada en aquesta teoria és particularment interessant, car parteix del reconeixement que un poble amb autonomia reconeguda dins un estat no pot ser retirat unilateralment ni d’aquesta autonomia ni dels seus drets, que no poden ser alterats. Això no significa automàticament que tingui el dret d’exercir l’autodeterminació i de proclamar-se independent com a manera de recuperar l’autonomia que tenia. D’això se n’ha dit la situació ‘remedial only’.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]

 

Carta d’Ernest Maragall a Oriol Junqueras i Marta Rovira

Han passat ja quatre anys des que vam acordar una presència nostra, de NECat, a la vostra candidatura per a les eleccions europees del 2014. Allò em va permetre viure una experiència política intensa i apassionant al Parlament Europeu, un període curt però ple d’aprenentatges que, per cert, ens podran ser útils en el temps a venir. Però, des d’aleshores, a més del temps, han passat moltes altres coses. Algunes de magnífiques, carregades d’impuls col·lectiu, de qualitat democràtica, d’excepcionalitat europea; moltes, en tot cas, que ja són actiu permanent i inversió útil per al futur del país. D’altres, però, han estat una mostra terrible de la irracionalitat autoritària de l’Estat, amb qui hauríem volgut acordar el reconeixement del nostre dret a existir com a poble i a decidir sobre el nostre propi futur. La presó i l’exili són el seu únic missatge fins al present. [….]

El dirigent de la CSU alemanya declara que ‘moviments d’alliberament com el català’ són legítims


‘A Europa tothom ha de tenir el dret de discutir sobre la seva identitat’, diu el dirigent de la CSU al Bundestag, Alexander Dobrindt, ha dit: ‘Allò que s’ha concedit a Escòcia com a dret d’autodeterminació no es pot considerar colpista a Catalunya.’ En declaracions als diaris del grup de comunicació Funke Mediengruppe, ha afegit que ‘moviments d’alliberament com el català’ no es poden considerar ‘il·legítims’. Quan li han demanat si sent simpatia per l’independentisme català, el dirigent del partit bavarès –germà de la CDU de Merkel– ha dit: ‘A Europa tothom ha de tenir el dret de discutir sobre la seva identitat.’

Dobrindt creu que la Unió Europea és ‘una comunitat de la diversitat’ i que ‘es mantindrà unida només si es respecten les tradicions i peculiaritats de cada regió’. Amb tot, també creu que a la UE s’hauria de parlar ‘sobre què uneix més que no pas que sobre què separa’. La CSU té 46 diputats dels 709 del parlament alemany, i és un dels tres partits que conformen el govern de coalició de Merkel, juntament amb la CDU i els socialdemòcrates.

Un nou horitzó europeu per a Catalunya

«Acceptem allò que sempre havíem dit que era el millor camí, però fem-ho sense perdre de vista què ha passat. Perquè avui no som al setembre ni al juliol del 2017 i qualsevol interlocutor seriós ho ha d’entendre, això»
A mesura que passen les hores, la decisió de la justícia alemanya d’alliberar el president Puigdemont i negar que hi haja base per a acusar-lo de rebel·lió pren més importància. Des del punt de vista jurídic, és evident que ho canvia tot i obre una esperança concreta de solució per als presos i exiliats, però crec que a hores d’ara poca gent dubta que canviarà també les perspectives de resolució del conflicte i obrirà un nou horitzó. Són molt significatives les declaracions de la ministra de Justícia alemanya, socialdemòcrata, però també l’article d’un dels eurodiputats més destacats de la CDU que ahir ocupava la meitat de la portada de la Frankfurt Allgemeine Zeitung, en què demanava una negociació entre Catalunya i Espanya sota supervisió europea. La peculiar reacció espanyola, insultant les institucions alemanyes i europees, no ens fa estrany, a nosaltres, però a Europa no ha passat desapercebuda. Més enllà de les inqualificables declaracions del radiofonista Jiménez Losantos, el discurs, per exemple, de González Pons afirmant que Schengen no té sentit si els jutges d’un país no obeeixen automàticament allò que diuen els seus ha deixat esbalaïts els comentaristes alemanys.

Tot això que ha passat aquestes darreres hores dibuixa d’una manera molt clara un canvi de to significatiu en la percepció de la causa catalana a Alemanya i, per extensió, al cor polític d’Europa. Per una banda, hi ha un corrent de simpatia popular cap a Catalunya inexistent fins fa quinze dies. Aquest cap de setmana, cada vegada que el president Puigdemont ha eixit al carrer –i això ho vaig veure amb els meus ulls a Berlín–, ha rebut mostres molt expressives de suport de ciutadans anònims que el felicitaven, s’hi solidaritzaven o s’hi volien fotografiar. I, per una altra banda, l’establishment polític alemany ha verbalitzat el seu cansament de l’estratègia espanyola i també de l’actitud de Brussel·les. Dissabte un periodista alemany em va dir que era ridícul que la Unió Europea es mantingués atrinxerada en la teoria de l”afer intern’, si parlem d’un president ‘espanyol’ resident a Bèlgica, que és detingut a Alemanya després de fer una ruta que inclou Finlàndia, Suècia i Dinamarca, que té companys a Suïssa i el Regne Unit investigats en el mateix cas i que aquesta darrera setmana ha rebut el suport, entre més, del Parlament de Portugal o de polítics de primera fila d’Eslovènia, França, Irlanda…

Des del punt de vista català, tot això és importantíssim, però també és molt delicat, perquè cal començar a pensar què es pot fer en el nou panorama que s’ha obert tan de pressa. És cert que Puigdemont ha pres una posició volgudament constructiva i dialogant, molt conscient que Europa, en aquest moment precís, ho vol i ho necessita. Però també és cert que abans i després del primer d’octubre l’independentisme va reclamar sempre diàleg i negociació. De manera que té lògica continuar-ho fent precisament ara, quan la proposta és assumida a les capitals europees i, sobretot, quan aquestes paraules no ixen ni eixiran de la boca del govern espanyol. Amb aquesta actitud, Puigdemont consolida la gran victòria d’aquests darrers mesos, que ha estat demostrar que la repressió no obtindria el seu propòsit i que calia despullar la naturalesa tirànica de l’estat espanyol, incompatible amb la democràcia europea.

Tanmateix, no es pot menystenir que per aconseguir això va ser imprescindible de fer el referèndum del primer d’octubre i proclamar la independència el 27. Altrament, encara continuaríem aturats en el mateix punt que el 2010. La proclamació de la República va inquietar les ments benpensants d’Europa per la inestabilitat que causava, però la reacció espanyola els ha inquietat tant o més. I és per aquesta raó que ara volen que tot torne a la primera casella, per cercar una resolució política del conflicte que abans del primer d’octubre ningú no volia posar sobre la taula. És una pena que no ho forçassen aleshores, però som-hi ara. Acceptem allò que sempre havíem dit que era el millor camí, però fem-ho sense perdre de vista què ha passat. Perquè avui no som al setembre ni al juliol del 2017 i qualsevol interlocutor seriós ho ha d’entendre, això.

D’antuvi, serà normal que els europeus proposen una negociació en què els independentistes renunciem a la independència en canvi que Espanya renuncie a la repressió i modifique a l’alça la constitució espanyola. Aquesta és l’opció mínima lògica i la primera que voldran temptejar. Però aquesta opció, ara ja, és un pacte impossible d’assumir per a l’independentisme. Simplement per tot allò que va passar el 20 de setembre i el primer d’octubre; i el 3, el 10, el 27 i el 28 d’octubre i el 21 de desembre i el 25 de març –la detenció de Puigdemont– i el 6 d’abril –el seu alliberament. Massa coses.

Per això Catalunya haurà de pensar que, com a base teòrica, cal partir del reconeixement del dret d’autodeterminació i del seu reconeixement com a actor polític; i, com a base factual, del referèndum del primer d’octubre i la proclamació de la República. I, si de cas, acceptar de sotmetre aquests fets a una consulta extra, a un referèndum acordat o a qualsevol altre mecanisme pactat, sempre amb la garantia que aquesta vegada els votants no serem apallissats i que el resultat s’aplicarà en un procés negociador. Amb l’afegit indiscutible que no pot haver-hi, ni ha d’haver-hi, cap negociació mentre els presos polítics resten tancats i els exiliats no puguen tornar.

No es tracta d’un tot-o-res, però. Una altra possibilitat podria ser la que el govern català va proposar a Rajoy abans del referèndum d’octubre: no votar sols sí o no a la independència, sinó votar dues propostes, la del govern espanyol i la del govern català. La del govern català seria la República independent i en tot cas correspondria a Espanya de presentar una proposta alternativa i defensar-la davant els electors, que són els qui acabarien decidint. I és evident que els mitjancers internacionals podrien tenir idees compatibles amb el fons i innovadores en la forma.

Caldrà, siga com siga, molta claredat d’idees i molta tenacitat negociadora de la banda catalana. I per això és clau que el govern i el parlament no obliden ni un minut que si som on som és perquè junts, ciutadans i classe política, hem resistit la repressió i això ha fet que Espanya no haja pogut resistir la seua estrambòtica posició. Entendre aquesta base i explotar-la adequadament ens hauria de donar força com a país en una negociació que obrirà un nou horitzó per al procés d’independència i que tornarà a oferir una possibilitat concreta i raonable de fer efectiva la República. Si ens haguessen derrotat negociaríem a qualsevol preu. Com que no ens han pogut derrotar, no cal que negociem a qualsevol preu.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent

ePUBCAT

«La societat perdona, de vegades, el criminal, però no perdona mai el somiador», deia Oscar Wilde. Precisament, després que el 2015 el projecte d’ePUBCat fos suspès per la llei de la propietat intel·lectual (LOPD) i els seus membres fossin titllats de «criminals» en diversos mitjans de comunicació del país, alguns dels pocs membres de la comunitat que funcionava des de principis del 2011 vam seguir somiant, no vam perdre l’esperança de continuar veient créixer aquest grup d’edició col·laborativa en el qual s’havia convertit ePUBCat al llarg dels darrers anys, un model participatiu i sense ànim de lucre on tothom aportava un granet de sorra, editant, revisant, cercant, traduint, maquetant…, per tal de fomentar la lectura en la nostra llengua i fer arribar la nostra literatura a gent d’arreu del món, en llocs remots on es fa difícil sovint aconseguir llibres en català.

Alguns vam seguir somiant per tal que aquests lectors, alguns dels quals van començar a llegir en català gràcies a la nostra plataforma, no quedessin marginats en una societat en la qual el mercat editorial en català (i en general en qualsevol llengua) estipula uns preus que considerem abusius en el cas dels llibres en format digital. Sempre hem encoratjat, i des d’aquí ho seguim fent, als nostres lectors a adquirir llibres en format paper, ja que una cosa no està renyida amb l’altra: tots dos formats, el paper i el digital, han conviscut, conviuen i conviuran potser per sempre més. Hi haurà de ben segur els afortunats que es podran permetre el luxe de formar una biblioteca de llibres en paper de tots aquells llibres que han anat llegint. D’altres, no s’ho podran permetre, ja sigui o per raons econòmiques o, irònicament, per manca d’espai en el cas dels lectors més apassionats.

Tots sabem que aquesta tasca té partidaris i detractors, però en un mercat editorial tan petit com el català (on uns són massa grans i els altres massa petits) pensem que editar uns pocs centenars de llibres cada any ajuda a fomentar la lectura en català i fa que la gent conegui autors i gèneres que d’altra manera quedarien enterrats per la gran quantitat de novetats que es publiquen. I sobretot, permet recuperar clàssics, donar a conèixer autors novells o oblidats i rescatar obres de culte (algunes de les quals estan descatalogades) amb la selecció d’uns editors que som, per damunt de tot, uns romàntics de la lectura.

Parlant de nosaltres, avui no és dia d’esmentar ningú en concret però sí d’agrair a cadascuna de les persones que han estat donant forma a aquest projecte l’esforç, la tenacitat i la paciència de fer una tasca silenciosa i complexa amb l’única recompensa de saber que d’altres gaudiran d’aquell llibre mercè a la cura amb què s’ha preparat per fer-lo arribar a les mans del lector. Dos mil llibres i dos mil gràcies a tots i cadascun de vosaltres!

I ara què, us preguntareu? Doncs ens queden moltes idees i moltes coses per fer encara per seguir donant forma a la següent etapa d’aquest somni col·lectiu que ha de seguir aportant al foment de la lectura en català. Com diem, «llegir ens fa més lliures», i què millor per fer-ho realitat que aconseguir que es llegeixi normalment en la llengua d’un país que sigui com qualsevol altre del món. I sobretot, que aquest projecte tingui espai perquè tu també hi puguis sumar i participar per fer-lo més gran i millor cada dia. Com deia Sigmund Freud, «Els somnis són sovint més profunds quan semblen més esbojarrats». I és que nosaltres, tossuts de mena, hem assolit una fita «esbojarradament immensa». I doncs, t’animes a seguir somniant amb nosaltres?

L’equip d’ePUBCat, que us desitja un molt bon estiu

Nota: Recomanem encaridament el programa eMule, on cercant “epubcat” apareixen tots els nostres llibres, en cas que caigui aquest web provisional

Hablar cuarenta idiomas, un sueño hecho realidad con Google Pixel Buds

Ya están disponibles en Google Store pero no saldrán a la venta hasta el próximo noviembre

Aunque Google ha focalizado gran parte de la atención mediática en sus nuevos smartphones Google Pixel 2 y 2XL, hay un producto que quedó eclipsado en la presentación de San Francisco pero que, sin duda, merece ser tratado como un gran invento. Estamos hablando de Google Pixel Buds, unos auriculares que traducen hasta 40 idiomas en tiempo real.

Según Xataka, su precio es de 159 dólares y ya se pueden preencargar online a través de Google Store. Sin embargo, hasta el próximo noviembre no estarán disponibles para los compradores que, por fin, pueden afirmar haber encontrado un perfecto complemento de viaje, de negocios o de vida.

Google Buds no son los primeros auriculares inalámbricos y tampoco los únicos que ofrecen traducciones. El magnate de Apple ya lanzó su propia creación con Airpods. De hecho, son similares en cuanto a su diseño y precio. Esta vez, pero, Google ha ganado por goleada, ayudando a cumplir todo un sueño.

Los usuarios podrán sentir traducidos los mensajes de su interlocutor en 40 idiomas distintos apelando al Google Assistant o manteniendo pulsando un botón. Por el otro lado, a la hora de responder, los auriculares registrarán el mensaje que la persona quiera transmitir a través de un micrófono, que se activará pulsando un botón táctil situado en el auricular derecho. La misma aplicación realizará la traducción en el idioma que ha familiarizado con el interlocutor y lanzará el mensaje utilizando el altavoz del móvil.

Según Sundar Pichai, el CEO de Google, “hemos mejorado más nuestra capacidad de traducción en un año que el resto de todas nuestras mejoras combinadas”. Además, la compañía ha asegurado que con una carga completa de los auriculares dispondríamos de hasta cinco horas de escucha.

La traducción es posible gracias a una nueva aplicación de Google Translator y la inteligencia artificial de Google Assistant. Sin embargo, la función solo estará disponible si los auriculares están vinculados a los nuevos móviles de la compañía, Google Pixel 2 o 2 XL.

Esto es debido a que los auriculares en sí no tienen Google Assistant integrado, por lo que será necesario conectarlos en el móvil, ejecutar la aplicación y configurar los idiomas que se vayan a utilizar. Así pues, esta podría ser otra de las estrategias premeditadas de la compañía para fidelizar a sus clientes y hacerse con los usuarios de iPhone, lo cual es muy probable ya que, cada vez más, ofrecen productos más competitivos y enfrentados. [….]

Crida “in extremis” de Tusk

El president del Consell Europeu va demanar al president Carles Puigdemont que no declarés la independència

El Comitè de les Regions debatia per primer cop els fets de l’1-O apel·lant al diàleg

Natàlia Segura – Brussel·les

A menys de dues hores de la compareixença del president de la Generalitat, Brussel·les no va poder amagar la seva inquietud. La Comissió Europea va resistir un dia més en la seva batalla comunicativa per no sortir-se de guió, però el president del Consell Europeu va aprofitar l’inici del ple al Comitè de les Regions (CoR) per fer una apel·lació sense precedents a un líder polític català.

“Li parlo, no només com a president del Consell Europeu, sinó també com a ferm creient en el lema de la UE Units en la diversitat, com a membre d’una minoria ètnica i un regionalista, com un home que sap què se sent en ser colpejat per una porra de la policia.” Amb aquestes paraules el president Donald Tusk es va adreçar al president català, Carles Puigdemont, per demanar-li que no anunciés una declaració d’independència que fes “el diàleg impossible” i que respectés “l’ordre constitucional”. [….]

¿Es legal ser ‘freelance’ y no pagar cuota de autónomos?

El ministerio que dirige Fátima Báñez investiga la legalidad de las cooperativas que ofrecen servicios para que un ‘freelance’ pueda facturar a una empresa sin darse de alta en el régimen de autónomos.

“Bienvenido al mundo de los emprendedores felices y relajados. Un mundo donde es posible trabajar legalmente, cotizando a la Seguridad Social. Un mundo donde es posible facturar sin ser una empresa y sin realizar declaraciones de IVA e IRPF cada trimestre”. Así se presenta en su web Factoo, una plataforma online que, tal y como se anuncia, ofrece la posibilidad a los freelance de facturar sin tener que darse de alta en el Régimen Especial de Trabajadores Autónomos (RETA).

Algunas plataformas van más lejos, e incluso llegan a afirmar que es una fórmula que permite facturar por trabajos esporádicos y cobrar el paro a la vez. El funcionamiento es sencillo. Estas entidades están constituidas como cooperativas, de las que el freelance tiene que hacerse socio, generalmente, a cambio de una cuota de entrada. A partir de ahí, la cooperativa le da de alta en la Seguridad Social como si fuera un trabajador durante unos días, el tiempo que dure el proyecto que necesite facturar.

La plataforma se encarga de todas las gestiones y emite la factura. A cambio, se queda con una comisión, que puede rondar entre el 3% y el 7% del importe facturado. El freelance se ahorra la cuota de autónomo, que de media es algo inferior a los 300 euros mensuales, además de los gastos que supone la liquidación trimestral de impuestos. Este sistema es especialmente ventajoso para pequeños trabajos o proyectos puntuales, es decir, para los conocidos como autónomos temporales.

Pero, ¿son legales este tipo de plataformas? El Ministerio de Empleo y Seguridad Social tiene dudas y, por eso, ha puesto su foco en este tipo de servicios. En opinión de Raúl Rojas, socio de Ecija, “sería de difícil encaje legal una actividad consistente en un mero centro de facturación en nombre de terceros sin la consiguiente obligación de darse de alta en el régimen de seguridad social correspondiente, en este caso en el RETA. Desde el momento del ejercicio por cuenta propia de una actividad, el trabajador ya estaría obligado a darse de alta en actividades económicas ante la AEAT y emitir factura por ello, y adicionalmente cursar alta en el RETA si dicha actividad se ejerce de forma habitual, personal, directa, por cuenta propia y fuera del ámbito de dirección y organización de otra persona”.

Este experto confirma que existen varias actuaciones por parte de Inspección de Trabajo en relación con varias cooperativas constituidas como centros de facturación de autónomos. Pero, ¿a quién se le pueden exigir responsabilidades? “La postura está siendo la regularización de todos los cooperativistas con el alta y baja de oficio en el RETA, con las consiguientes consecuencias de pagar los recargos e intereses por la falta de cotización, cuya responsabilidad recaería sobre el propio autónomo”, asegura el socio de Ecija.

Además, añade que Hacienda podría ser un camino similar, “pudiendo iniciar actuaciones encaminadas a reclamar las cuotas de impuestos dejadas de pagar por parte de los autónomos, así como de las liquidaciones fiscales no presentadas”.

En lo que respecta a las plataformas, “la posición de la Administración, en caso de detectar esta situación, está siendo la de descalificar a la cooperativa”.

Cooperativas para facturar online

  • Las plataformas que permiten a un freelance facturar sin ser autónomo están constituidas como cooperativas.
  • El usuario debe inscribirse como socio de la cooperativa para poder utilizar sus servicios.
  • La plataforma, a cambio de una comisión (alrededor de un 5% de media), factura por el trabajo realizado por el freelance y a éste le da de alta en la Seguridad Social para que cotice por los días que haya trabajado.
  • Al no considerarse un autónomo, éste se ahorra la cuota mensual del Reta, que de media es algo inferior a los 300 euros, además de la liquidación trimestral de impuestos.
  • La plataforma se encarga de todas las gestiones (repercutiendo los gastos directos): alta y baja en la Seguridad Social, certificado de riesgos laborales así como seguro de responsabilidad civil por días de trabajo y pago de IRPF, transacciones bancarias y emisión de la factura al cliente final.

Catalonia’s Challenge to Spain

Spain is determined to prevent a Catalonian referendum on independence, even though its tough attitude toward Catalan leaders has probably only increased enthusiasm for a measure with questionable support.

A new round in a long game of chicken began earlier this month, after Catalonia’s president, Carles Puigdemont, announced an independence referendum on Oct. 1. Spain’s culture, sport and education minister, Íñigo Méndez de Vigo, vowed: “What I can say is what will not happen on Oct. 1 — an illegal referendum that goes against the Constitution.”

After Catalonia’s government staged a nonbinding independence vote in 2014, Spain charged the autonomous region’s leader at the time, Artur Mas, with the crimes of disobedience and breach of trust. In March, a court fined Mr. Mas the equivalent of $39,000 and banned him from holding public office for two years. The trial only succeeded in galvanizing Catalan separatists, as hundreds of thousands took to the streets in September to demand that their politicians push ahead on independence.But while independence was approved in the 2014 ballot measure, less than half the electorate took part, and many Catalans see clear advantages in remaining a part of Spain, such as membership in the European Union.

Spain might suppress secessionist impulses more successfully by putting its own house in order. Political gridlock and two inconclusive elections left Spain effectively without a national government for 10 months last year, and while the government, reeling from a corruption scandal, survived a no-confidence vote last week, the effort showed that political divisions continue to roil Spain.

A more capable central government could head off independence fervor by giving the region a better economic return. Catalonia contributes nearly a fifth of Spain’s gross domestic product, yet the region receives just 9.5 percent of Spain’s national budget. Negotiating in good faith with Catalan leaders to find a political solution, rather than relying on the judiciary’s restrictive interpretation of the Constitution to punish Catalan efforts for greater autonomy, would also help.

The best outcome for Spain would be to permit the referendum, and for Catalan voters to reject independence — as voters in Quebec and Scotland have done. Otherwise, Madrid’s intransigence will only inflame Catalan frustrations. [….]