Arnaldo Otegi: ‘La revolució es produeix ara a Catalunya’

Arnaldo Otegi (1958) és un referent de l’independentisme i un dels grans protagonistes del procés de pau al País Basc. Ell va ser l’encarregat de convèncer els partidaris de la lluita armada de continuar el camí per mitjans pacífics i democràtics. Ara és representant de Bildu, però ha estat un total de catorze anys clos en presons espanyoles. Divendres va estar a Barcelona per signar la Declaració de la Llotja de Mar, que uneix els partits sobiranistes de tot l’estat espanyol. VilaWeb va poder parlar-hi en un restaurant cèntric a propòsit del moment polític actual, la violència policíaca, les barricades, el paper dels presoners en un moviment d’alliberament, de la burgesia en el cas català i del consell que dóna ell a l’independentisme català: unitat i programa de mínims. [….]

Aragó, Aragó!

“Aragó, Aragó!”, era un dels crits sovint eixits de la gola dels almogàvers en ple combat. La Corona d’Aragó tingué l’origen en el casori de Peronella, princesa del regne d’Aragó, amb Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona. Ramir II dona a Ramon Berenguer “la filla i totes les terres d’Aragó”. Jerónimo Zurita diu: “Bajo el Señorío de Cataluña, potencia medieval, que doblaba a Aragón en más de seis veces en tierras y poder…” El regne d’Aragó era de menys extensió que el comtat de Barcelona, el qual s’havia engrandit absorbint els altres comtats catalans llevat del d’Urgell, que sobreviuria fins a l’extinció de la nissaga reial catalana. El comte de Barcelona tenia la importància d’un monarca: portava el títol de comte i el de rei d’Aragó. Després de la conquesta de Mequinensa, Fraga i Lleida al segle XII, comença l’expansió mediterrània, la conquesta de les Balears, Sardenya, Sicília i fins a Grècia. La llengua de l’imperi era la catalana, i tots els seus reis la parlaven, la gran literatura que donà fou la nostra clàssica.

Tothom s’ha demanat per què els nostres comtes no es constituïren en reis de Catalunya. El poble senzill diu: per què parlaven de comte i no de rei? No hauria estat desencertat –tot era possible en aquells segles– transformar Catalunya en regne. Ens hauríem guanyat més prestigi internacional. Els poetes i els historiadors van convenir en l’expressió comte rei. De fet, del punt de vista diplomàtic, de cara a l’exterior, aquests monarques catalans de sang i de llengua foren coneguts oficialment com a reis d’Aragó. Punt. Nosaltres hem apedaçat el teixit parlant de Confederació.
el Regne d’Aragó com a titular de tota la Corona: (Por algo se llama reino de Aragón). Fins alguns periodistes han omès o emmascarat el nom de Catalunya en els seus escrits. Han fet campanya constant pretenent que Catalunya és una amenaça, una mena d’ogre que vol emparar-se d’una part d’Aragó: la que anomenem Franja, volen dir, terres que encara són catalanes de llengua. Per pobre que sigui l’estratagema de parlar d’amenaça i de prepotència, no amaga un sentiment de prevenció, potser enveja. Des de la mort de Franco, la “Lapao”, les tensions per la Franja, la creació del Bisbat de Barbastre, el llarg conflicte per les obres d’art del Museu de Lleida, l’operació quasi militar per endur-se’n peces a Sixena, les declaracions del president de la Junta, i altres exemples, han palesat una persistent, lamentable hostilitat. Continua llegint

El PSOE no és part de la solució: el PSOE és el problema

En la nova època que és a punt de començar per a l’independentisme, després de la sentència del Suprem i les eleccions a les institucions de la comunitat autònoma de Catalunya, serà important de no perdre més temps i delimitar línies clares que puguen servir per a identificar l’autonomisme de fraseologia independentista, perquè sembla difícil de creure que desapareixerà l’ús del doble llenguatge. L’actitud respecte del PSOE em sembla que és candidata de ser una de les línies més transparents i comprovables.

El PSOE no solament no és part de la solució sinó que és el problema. Amb èmfasi al verb: és el problema. Així que, com més a prop se situe qualsevol del PSOE –del PSC, si ho voleu– més lluny serà de la ruptura amb l’estat espanyol i de cap política de confrontació.

L’error de distingir entre els projectes del PP i el PSOE com si fossen antagònics és un dels més fonamentals a corregir. Respecte de qualsevol cosa que tinga a veure amb el tracte de les minories nacionals i lingüístiques de l’estat espanyol, és evident que el PSOE i el PP no ho són, d’antagònics. Però també ho són cada volta menys, si m’ho permeteu, respecte del fons mateix del règim. En els negocis, en la gestió de l’Espanya S.A. de Florentino i els bancs, són els mateixos. En la corrupció són els mateixos. En la concepció autoritària de l’estat i l’aprimament de la democràcia sota qualsevol excusa són els mateixos. La dreta espanyola beu encara del franquisme sociològic, com s’ha evidenciat clarament després del referèndum del Primer d’Octubre, i això la fa més impresentable encara. Però el PSOE és el pilar imprescindible sobre el qual el post-franquisme pot aguantar-se. Sense ell tot cauria i aquesta és la seua enorme responsabilitat històrica. Continua llegint

Cal crear un govern provisional de la República

Amb dos anys n’hi ha prou per a fer-nos una fotografia clara d’on som, i dissenyar uns apunts que ens permetin d’arribar on volem arribar. Des de la preparació del referèndum d’autodeterminació fins al desgavell polític d’aquests darrers mesos, compartit a Barcelona i Madrid, ens podem fer una idea més clara de quines són les regles del joc en un procés de construcció republicana, que, si bé sembrat d’obstacles i mines, continua essent un camí on la majoria ciutadana del nostre país, amb més determinació o menys, ha decidit de transitar. És l’únic camí, a més, que un règim postfranquista, potser no agonitzant tot i que sí prou tocat, ens  força a emprendre.

La primera lliçó que hem après, ben amarga, per cert, per a aquells qui temps enrere no teníem cap problema a identificar-nos com a espanyols, és que Espanya no és una democràcia. Que l’estat espanyol d’avui és una actualització del mateix sistema operatiu instal·lat a la força el 1939 amb un acte il·legítim de violència, i que manté la vigència dels seus principis rectors mitjançant la monarquia, els símbols nacionals i una constitució que només és presa seriosament a l’hora de reprimir la dissidència. Dos anys després, ens ha quedat ben clar que no ens enfrontem a un estat occidental democràtic, amb unes normes de funcionament mínimament raonables, sinó a una dictadura, a un imperi que, tot parafrasejant Mikhaïl Bakunin, només pot sostenir-se gràcies a la violència i el crim. Un règim que, malgrat que fa ingents esforços per mantenir les estructures de poder i dominació bastides durant el sanguinari franquisme, no deixa de ser una versió relativament sofisticada de l’antic règim, fonamentada en la persistència dels privilegis d’una minoria que controla absolutament tots els poders fàctics i estratègics, capaços, per exemple, de fer sabotatge a qualsevol govern mínimament d’esquerres que qüestioni l’status quo. Un règim que es fonamenta en un cert culte a la personalitat –d’aquí ve la importància de mantenir artificialment una monarquia representada per personalitats mediocres i matusseres– i amb un aparell propagandístic –un nacionalisme espanyol prou banal– que assegura l’adhesió d’importants sectors populars, que tenen en la catalanofòbia un espai de cohesió. [….]

Sardenya: la nació de les cinc llengües

Al llarg de la segona meitat del segle XX, l’italià, llengua de la república, ha anat guanyant presència a l’illa de Sardenya gràcies a la posició de privilegi institucional que ostenta. Malgrat això el sard i les altres llengües de l’illa, entre les quals el català, mantenen una presència important i van recuperant terreny a les institucions. La setmana passada, el Consell de Sardenya, l’organisme d’autogovern, va aprovar una llei de regulació integral de la llengua sarda i de les altres que li són pròpies, com el català de l’Alguer, amb vint-i-cinc vots a favor i vint en contra.[….]

La bicicleta elèctrica, un mitjà de transport en creixement

Tot i que al nostre país no acaba d’enlairar-se, l’ús de la bicicleta com a mitjà de transport urbà és important a moltes ciutats europees. Especialment als Països Baixos i Dinamarca, que en són capdavanters mundials i amb dècades d’experiència en l’ús. Tanmateix, aquests últims anys el sector de la bicicleta ha canviat de manera significativa. L’electrificació de la mobilitat personal no solament ha fet esclatar l’ús dels patinets; també ha afectat el capdavanter, fins ara, del transport urbà alternatiu i no contaminant. Les elèctriques són el segment que més creix dins la indústria de la bicicleta, mentre que les vendes de les tradicionals s’han estancat. Als avantatges generals d’anar amb bici –com ara per a la salut, el gaudiment del trajecte o el fet de preveure’n la durada– amb les elèctriques s’afegeix la comoditat de no haver de fer un gran esforç alhora que permet de fer exercici en unes societats cada vegada més sedentàries. A continuació fem una repassada dels models més interessants. Si el trajecte cap a la feina fa pujada, ara ja no hi ha excusa per a no anar-hi amb bicicleta. [….]

El moviment independentista català és populista?

Els contraris a la independència de Catalunya sovint descriuen el moviment com a populista, amb la intenció de ressaltar similituds entre l’independentisme i moviments populistes generalment amb reputacions negatives, com el Brexit, el Front Nacional de Marine Le Pen, el Partit Republicà de Donald Trump, el partit ultradretà espanyol Vox, el chavisme llatinoamericà, etc.

El concepte ‘populisme’ és difícil de definir i té moltes definicions. Per alguns experts, com David Arter, és una ideologia. Per uns altres, com ara Benjamin Moffitt i Simon Tormey, és un estil d’oratòria. La definició és tan vaga que Tim Bale, Stijn van Kessel i Paul Taggart, experts en la qüestió, diuen que ‘qualsevol actor polític que apareix sovint a les notícies per un temps substancial probablement corre el perill de ser titllat de “populista” tard o d’hora’. [….]

Marta Rosique: ‘He vist molts diputats que em miraven amb cara estranya’


Entrevista a la diputada d’ERC, la més jove del congrés espanyol
Marta Rosique (ERC) és la diputada més jove del congrés espanyol i ahir va formar part de la mesa d’edat. Aquesta barcelonina de 23 anys ahir es va convertir en un dels personatges de la jornada perquè duia una samarreta que es va fer viral: ‘Acció antifeixista. Països Catalans.’ VilaWeb va entrevistar-la pocs minuts després d’acabar la sessió d’investidura per a conèixer-la una mica i saber-ne l’experiència.

—Qui és Marta Rosique?
—He estudiat periodisme, i ara faig Ciències Polítiques. La idea és poder combinar la feina i els estudis. Jo sóc la diputada de les Joventuts d’Esquerra Republicana al congrés dels diputats. Sóc secretària de Política i Cooperació Internacional. Parlo quatre idiomes: català, castellà anglès i francès. I havia estat al Consell de Joventut de Catalunya i portaveu d’Universitats per la República durant el Primer d’Octubre. He nascut a Barcelona. El meu pare és metge i la meva mare, autònoma, es dedica a qüestions de seguretat alimentària. [….]

Letamendia: ‘L’estat espanyol té la síndrome turca’

Entrevista a Francisco Letamendia, l’únic diputat que el 1978 va defensar d’incloure l’autodeterminació a la constitució espanyola

Paco Letamendia “Ortzi”, idazle eta EHUko irakasleari elkarrizketa argazkiak. Irudian, Paco Letamendia.
Fotos de entrevista a Paco Letamendia “Ortzi”, escritor y profesor de la UPV. En la imagen, Paco Letamendia.


La seva ha estat una de les veus més crítiques que han ressonat al Congrés espanyol. El 1978, com a diputat d’Euskadiko Ezkerra, Francisco Letamendia (Sant Sebastià, 1944) va ser un dels pocs que va votar en contra de la constitució espanyola. Durant aquells debats, Letamendia (Ortzi) va ser l’únic que va defensar d’incloure-hi el dret d’autodeterminació presentant una esmena i, al final, va acabar dimitint, convençut que el volien fer callar. La seva fotografia amb el puny alçat va esdevenir una icona. Durant la legislatura següent va obtenir l’escó amb Herri Batasuna, però va mantenir la consigna de no participar en el parlament espanyol i al cap de poc va deixar la política. Per molts no va deixar mai de ser un etarra, però Letamendia es va oposar a la lluita armada. El 1982 se’n va anar a París, on va començar la carrera acadèmica que l’ha ocupat tota la resta de la vida. Ha estat docent, investigador i escriptor. Ha aprofundit en la història del País Basc i els nacionalismes. Ara és professor emèrit de Ciència Política de la Universitat del País Basc. [….]