El moviment independentista català és populista?

Els contraris a la independència de Catalunya sovint descriuen el moviment com a populista, amb la intenció de ressaltar similituds entre l’independentisme i moviments populistes generalment amb reputacions negatives, com el Brexit, el Front Nacional de Marine Le Pen, el Partit Republicà de Donald Trump, el partit ultradretà espanyol Vox, el chavisme llatinoamericà, etc.

El concepte ‘populisme’ és difícil de definir i té moltes definicions. Per alguns experts, com David Arter, és una ideologia. Per uns altres, com ara Benjamin Moffitt i Simon Tormey, és un estil d’oratòria. La definició és tan vaga que Tim Bale, Stijn van Kessel i Paul Taggart, experts en la qüestió, diuen que ‘qualsevol actor polític que apareix sovint a les notícies per un temps substancial probablement corre el perill de ser titllat de “populista” tard o d’hora’. [….]

Marta Rosique: ‘He vist molts diputats que em miraven amb cara estranya’


Entrevista a la diputada d’ERC, la més jove del congrés espanyol
Marta Rosique (ERC) és la diputada més jove del congrés espanyol i ahir va formar part de la mesa d’edat. Aquesta barcelonina de 23 anys ahir es va convertir en un dels personatges de la jornada perquè duia una samarreta que es va fer viral: ‘Acció antifeixista. Països Catalans.’ VilaWeb va entrevistar-la pocs minuts després d’acabar la sessió d’investidura per a conèixer-la una mica i saber-ne l’experiència.

—Qui és Marta Rosique?
—He estudiat periodisme, i ara faig Ciències Polítiques. La idea és poder combinar la feina i els estudis. Jo sóc la diputada de les Joventuts d’Esquerra Republicana al congrés dels diputats. Sóc secretària de Política i Cooperació Internacional. Parlo quatre idiomes: català, castellà anglès i francès. I havia estat al Consell de Joventut de Catalunya i portaveu d’Universitats per la República durant el Primer d’Octubre. He nascut a Barcelona. El meu pare és metge i la meva mare, autònoma, es dedica a qüestions de seguretat alimentària. [….]

Letamendia: ‘L’estat espanyol té la síndrome turca’

Entrevista a Francisco Letamendia, l’únic diputat que el 1978 va defensar d’incloure l’autodeterminació a la constitució espanyola

Paco Letamendia “Ortzi”, idazle eta EHUko irakasleari elkarrizketa argazkiak. Irudian, Paco Letamendia.
Fotos de entrevista a Paco Letamendia “Ortzi”, escritor y profesor de la UPV. En la imagen, Paco Letamendia.


La seva ha estat una de les veus més crítiques que han ressonat al Congrés espanyol. El 1978, com a diputat d’Euskadiko Ezkerra, Francisco Letamendia (Sant Sebastià, 1944) va ser un dels pocs que va votar en contra de la constitució espanyola. Durant aquells debats, Letamendia (Ortzi) va ser l’únic que va defensar d’incloure-hi el dret d’autodeterminació presentant una esmena i, al final, va acabar dimitint, convençut que el volien fer callar. La seva fotografia amb el puny alçat va esdevenir una icona. Durant la legislatura següent va obtenir l’escó amb Herri Batasuna, però va mantenir la consigna de no participar en el parlament espanyol i al cap de poc va deixar la política. Per molts no va deixar mai de ser un etarra, però Letamendia es va oposar a la lluita armada. El 1982 se’n va anar a París, on va començar la carrera acadèmica que l’ha ocupat tota la resta de la vida. Ha estat docent, investigador i escriptor. Ha aprofundit en la història del País Basc i els nacionalismes. Ara és professor emèrit de Ciència Política de la Universitat del País Basc. [….]

La tarda en què David Fernàndez va revolucionar el judici al Tribunal Suprem

Les declaracions avui al Tribunal Suprem dels testimonis de David Fernàndez i de Rubèn Wagensberg, proposats per les defenses, han revolucionat el judici contra el procés. Perquè han significat tot un canvi de paradigma sobre la manera com s’havia anat enfocant el judici fins ara; perquè a partir d’ara, a partir d’avui, hi ha dues persones amb un paper representatiu important de la gent que es va manifestar i que va anar a votar la tardor del 2017 que han assumit explícitament que sí, que van participar en una acció de desobediència civil, que es van autoorganitzar per a protegir les urnes i els votants, i que ho van fer per a impedir que la policia espanyola actués. [….]

L’independentisme és de dretes? Les dades que ho desmenteixen

El seu únic suport prové dels nacionalistes d’extrema dreta’, va comentar Inés Arrimadas sobre el moviment independentista català. ‘Un ultranacionalista i supremacista de dretes’ és com la socialista Eva Granados va descriure el president Quim Torra. I ‘un dretà servil’ el també socialista José Zaragoza. ‘El PDECat és un partit d’extrema dreta: ni social ni progressista’, va escriure la jurista contrària a la independència Argelia Queralt.
Si hom només llegeix les paraules dels opositors a la independència, podria concloure raonablement que l’independentisme català és un moviment de dretes, com el nacionalisme britànic en la forma de Brexit, el francès del Rassemblement National de Marine Le Pen o el nacionalisme americà incrustat en la branca del partit republicà de Donald Trump.

Però és així? L’independentisme català és de dretes? Examinem-ne les dades.[….]

Entre dos aguas’ i ‘Les distàncies’, guanyadors dels premis Gaudí

Entre dos aguas i Les distàncies han estat els films guanyadors dels premis Gaudí d’enguany. El primer s’ha endut el guardó a millor film en llengua no catalana i ha guanyat set guardons dels nou a què aspirava; Les distàncies ha guanyat el guardó a millor film. En alguns moments de la gala, presentada pel mag Lari, s’ha demanat la llibertat dels presos polítics. ‘Continuarem desobeint ara i sempre la injustícia’, ha dit l’actor Sergi López. Roger Mas ha interpretat una versió del ‘Diguem no’ de Raimon que ha acabat amb crits de ‘Llibertat’.

La presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, Isona Passola, ha aprofitat el seu discurs per reclamar més inversions en cultura –tant pel que fa al pressupost espanyol com al català– i també ha demanat que els presos polítics i els exiliats ‘tornin a casa’. ‘Tinc mal al cor. Teníem aquí cada any unes autoritats que són a la presó i a l’exili. Volem que tornin a casa. Visca la llibertat d’expressió!’, ha dit.

La presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, Isona Passola, durant el discurs dels Premis Gaudí, el 27 de gener del 2019 (horitzontal).

Millor film: Les distàncies
Millor film en llengua no catalana: Entre dos aguas
Millor director: Isaki Lacuesta (Entre Dos Aguas)
Millor guió: Celia Rico Clavellino (Viaje al Cuarto de Una Madre)
Millor protagonista femenina: Lola Dueñas (Viaje al Cuarto de Una Madre)
Millor protagonista masculí: Israel Gómez Romero (Entre Dos Aguas)
Millor direcció de producció: Eduardo Vallés, Hanga Kurucz (El fotógrafo de Mauthausen)
Millor film documental: Petitet
Millor curtmetratge: La última virgen
Millor film per a televisió: Vida privada
Millor film d’animació: Memòries d’un home en pijama
Millor direcció artística: Rosa Ros (El fotógrafo de Mathausen)
Millor actriu secundària: Anna Castillo (Viaje Al Cuarto de Una Madre)
Millor actor secundari: Oriol Pla-Petra
Millor muntatge: Sergi Dies (Entre dos aguas)
Millor música original: Raül Refree, Kiko Veneno (Entre dos aguas)
Millor fotografia: Diego Dussuel (Entre dos aguas)
Millor vestuari: Mercè Paloma (El fotógrafo de Mauthausen)
Millor so: Amanda Villavieja, Alejandro Castillo (Entre dos aguas)
Millors efectes especials o digitals: Lluís Rivera, Ricard Barriga, Laura Pedro (Superlópez)
Millor maquillatge i perruqueria: Caitlin Achenson, Jesús Martos (El fotógrafo de Mauthausen)
Millor film europeu: Cold War

Terrorista i espanyol? No!

Després de set mesos de preparatius, el 21 de desembre del 1978, en un poble del País Basc francès, un grup de vuit militars espanyols feien esclatar una bomba als baixos del Renault 5 de José Miguel Beñaran Ordeñana, més conegut pel nom de guerra: Argala. Aquest dirigent d’ETA havia estat el màxim responsable de l’atemptat que cinc anys abans havia posat fi a la vida de l’almirall Carrero Blanco. Van tornar a Espanya, van reservar en un restaurant de Madrid i ho van celebrar convenientment. L’assassinat va ser reivindicat pel Batallón Vasco Español, una sigla més de la sopa de lletres ultradretana que va ensangonar –amb almenys 66 morts– la violentíssima Transició espanyola. Ni aquest ni la majoria dels altres atemptats no van ser mai investigats ni molt menys encara, considerats terrorisme.

Amb l’arribada del PSOE al poder, el GAL va succeir els grups parapolicials anteriors, amb un component més alt de mercenaris i molts diners dels fons reservats de l’Estat. Van fer una quarantena d’atemptats que van afegir 26 morts més a compte del terrorisme d’estat. En aquest cas van ser condemnats l’exministre Barrionuevo i diversos alts càrrecs i comandaments antiterroristes, indultats ràpidament. El Tribunal Suprem va sancionar algunes accions, però la sentència va negar el caràcter terrorista dels GAL. […]