Dicatat essa sorda essa sonora (3)

La zebra del zoològic té un zero de geografia
La senyora Rosa Camarasa i Manises és la professora de geografia del zoològic i està molt empipada amb els seus alumnes. Ja no sap què fer perquè siguin més disciplinats i, sobretot, perquè estudiïn. I això que ella sempre hi ha posat molt de zel, en això. De sempre ha considerat que la seva feina era molt exigent i que de la mateixa manera que ella es passava hores i hores preparant les classes, corregint els quaderns, mirant de fer més atraient la geografia, també havia d’exigir dels seus alumnes el mateix entusiasme.
— Nazària, fes el favor d’endinsar-te en l’explicació de l’Àfrica que hem fet aquests dies —va dir a una zebra que no parava quieta ni un moment.

— No en vull saber res, de l’Àfrica, jo —va respondre, impertinent, la zebra
Nazària, mentre etzibava una guitza al lleó Bizantí.

La senyoreta restà astorada: no se’n sabia avenir, de tanta impertinència. Quan encara estava fent oh! i ah! d’indignació per aquella mala conducta es va sentir un xiscle molt intens. Resultava que l’elefant Azaries enfonsava una de les potes a la panxa del mico Nicasi i aquest, enfellonit per la lesió, mossegava la cua del seu company atacant.

Dicatat essa sorda essa sonora (2)

Eduard i Alice
Eduard tenia un desig infernal d’Alice. El seu cos l’excitava, però li era absolutament inaccessible. Igualment turmentador era l’escenari de les seves cites; o bé vagarejaven junts una o dues hores pels carrers foscos, o bé anaven al cinema; la monotonia i les ínfimes possibilitats eròtiques d’aquestes dues variants (no n’hi havia cap altra) van donar a entendre a Eduard que potser podria assolir èxits més consistents si pogués veure Alice en un altre ambient. Un dia, doncs, li va proposar amb una expressió càndida d’anar a passar el cap de setmana amb el seu germà, que tenia una casa a la vora d’un riu, en una vall plena de boscos. Li va descriure amb entusiasme els innocents encants de la natura, però Alice (en altres àmbits sempre ingènua i confiada) va entendre cap a on anava i ho va rebutjar bruscament.

Dicatat essa sorda essa sonora (1)

Després d’una encesa discussió sobre si prosseguir amb la visita al zoo o anar al cinema, l’Ignasi va aconseguir imposar la seva opinió i ens vam adreçar sense gaire entusiasme a la zona de les zebres. Empipat amb mi mateix per haver cedit als desitjos d’aquell agressor, enfonsava les sabates a tots els bassals que les pluges de març havien escampat per la calçada. El brunzit de les abelles i la xafogor de l’ambient em produïen una espècie de deixadesa i accentuava la meva incipient depressió. Tots els ossos em feien mal, encara em ressentia d’aquella caiguda i vaig haver de fer un gran esforç per seure’m al primer banc del passeig i mossegar un trosset d’aquell pastís tan dolç que havia fet la mestressa de la pensió on residia des de feia catorze anys.

Dictats en catal: Gallines de Guinea.- Mercè Rodoreda

 

VEURE TEXT

[ca_audio levitra compared to cialis viagra kaufen url=”http://www.matarranya.cat/wp-content/uploads/2013/10/un-conte2.mp3 discount cialis free cialis Cialis cheapest generic cialis” width=”500″ height=”27″ css_class=”codeart-google-mp3-player” autoplay=”false”]

Gotes de pluja van caient

Gotes de pluja van caient
damunt el meu cap, i això a mi no m’agrada.
Però no us penséssiu pas que
la melangia arribi a prendre’m la joia
que viu en mi.
Gotes de pluja van caient
el cel és tot gris, però la vida canta.
Tot és més dolç i verd i
mai no podran desfer les ganes de viure
i de felicitat.
La pluja pot mullar-me,
però no ploro
i espero que
somrigui el sol darrera els núvols.
Trista, la pluja va caient
damunt el meu cap, que és xop de
gotes d’aigua,
però sobre d’aquest cel gris
hi ha un cel més alt i lluminós,
blau i esplèndid,
i ple de sol
que m’espera i brillarà!