SER I ESTAR: REMARQUES

SER:

    1.  Localització de persones i coses en general: Sóc a classe de català. On són les claus? Ja sóc aquí.
    2. Apreciació d’un aliment: que bo que és aquest fricandó! aquell vi era boníssim.
    3. Definició dels estats de la vida: el Jordi és solter/casat/divorciat/vidu/mort

ESTAR:

  1. Localització de persones i coses amb una marca de temps: M’hi estaré fins les dotze.
  2. Residir, habitar en un lloc: A l’estiu s’estan a Tossa. Ara ens estem a Sant Cugat.
  3. Treballar en una empresa, formar part d’un organisme: Ell esta a !’empresa del seu pare.

EXERCICIS:

Exercicis:  Omple els buits amb la forma adequada de ser o estar.

1. La Rosa ja no viu a Barcelona, deu fer deu anys que. …….. a Eivissa. sol: (estar)

2. Ja no treballo a la Hewlet Packard, ara  … en una ONG, anomenada Survival. (.J} sol: estar

3. On ………… la nova adreça d’Hisenda? Abans …… al carrer Manel Farrés. sol: és/estava

4. Ahir al vespre no ….. a casa, vam anar al restaurant i tot ……… excel·lent. sol: (estava/era)

5. El Pau, que …….. vidu, ara torna a …….  casat , son germà …. solter. sol: era/estar/és

6. Els fills dels veïns …..  de colònies i s’hi …… fins  diumenge vinent. sol: són/estaran

LES PERÍFRASIS VERBALS

Les perífrasis verbals són la unió de dos verbs, un d’auxiliar, que es conjuga adoptant el temps i la persona corresponents, i un de principal, que pren la forma d’infinitiu, gerundi o participi. La unió de tots dos expressa una idea única.

perífrasi

Exemple

tipus

haver de + infinitiu Hem de pintar l’habitació. perífrasi d’obligació
deure + infinitiu Dec fer mala cara perquè no he dormit. perífrasi de probabilitat
anar a + infinitiu Vaig a fer -me una revisió. perífrasi d’imminència
venir a + infinitiu Vinc a fer les pràctiques. perífrasi aproximativa
tornar a + infinitiu Torna a repetir l’examen. perífrasi reiterativa
poder + infinitiu Pots parlar quan vulguis. perífrasi de possibilitat
arribar a + infinitiu He arribat a fer el cim. perífrasi ponderativa
acabar de + infinitiu Acabo de tornar de fer vacances. perífrasi temporal
estar + gerundi Està fent guàrdia. perífrasi durativa
anar + gerundi Anem engreixant el ramat. perífrasi durativa o repetitiva
tenir + participi Ho tenim comprovat . perífrasi resolutiva
deixar + participi Si te’n vas, ho deixes dit . perífrasi resolutiva
quedar + participi El foc ha quedat apagat . perífrasi consecutiva

Quan volem expressar obligació hem d’evitar absolutament la construcció castellanitzant “tenir que”. Tampoc no són correctes les construccions d’obligació “haver-hi que” i “ser precís que”, perquè també són calcs del castellà.

Exemples correctes

exemples incorrectes

He d’estudiar més. He de fer el sopar. s’han de  fer moltes coses. Cal que facis els deures Tinc que estudiar més.Tinc que fer el sopar.Hi ha que fer moltes coses.És precís que facis els deures.

Perífrasis de obligació:Hi ha que fer alguna cosa –>cal fer alguna cosa , s’ha de fer alguna cosa

Perífrasis de probabilitat
Quan volem expressar la idea de probabilitat, ho podem fer amb la perífrasi deure + infinitiu (que equival a un verb acompanyat d’un adverbi com probablement, segurament o potser ):  Potser / segurament / probablement no vindran = Ja no deuran venir.
Exemples:
En el present: Deu ser bona persona. Deuen tenir gana. Deus voler alguna cosa.
En el passat: Devies tenir son. deuries tenir son. Devies voler que et mimessin.
En el futur: L’any vinent ja no el deuran fer, tot aquest muntatge.

Quan volem expressar probabilitat cal evitar les construccions en temps futur del tipus “tindran gana”, “serà molt tard”, ”voldrà alguna cosa” perquè són un calc del castellà. Hem de dir: Deuen tenir gana. Deu ser molt tard. Deu voler alguna cosa.
Igualment, en el passat cal evitar les construccions en temps condicional, com fa el castellà. No hem de dir “tindries molta gana” , sinó: Devies tenir molta gana.

Perífrasis d’imminència La imminència s’expressa amb les perífrasis: Estar a punt de + infinitiu , Estic a punt d’acabar.
Estar per + infinitiu Ara estic per fer les maletes.
Anar a + infinitiu Ho anava a dir, però vaig callar.
Aquesta última construcció només la fem servir en el passat. Si ens projectem cap al futur, s’aconsella que el verb vagi en futur, precedit de l’adverbi ara: Ara ho faré. ( no : vaig a fer-ho)  Ara t’ho diré. ( no : vaig a dir-t’ho)

Perífrasi d’intencionalitat Voler + infinitiu  Volíem casar-nos l’any que ve.

Perífrasis de gerundi

Per expressar la durada d’una acció tenim la perífrasi verbal estar + gerundi:
Estic fent el dinar.
Per expressar una acció reiterada farem servir la perífrasi anar + gerundi:
Si ho anem trampejant, ens en sortirem.
I per expressar el caràcter continuatiu d’una acció fem servir les perífrasis continuar + gerundi i seguir + gerundi:
La Maria va continuar treballant, com si res no l’afectés.
La Maria va seguir treballant, com si res no l’afectés.

Perífrasis de participi

Quedar + participi La Maria ha quedat parada.
Deixar + participi La Gemma ha deixat feta la feina.
Aquestes perífrasis indiquen la conseqüència d’una acció.
Tenir + participi
Tenim decidit d’anar-hi.
En aquest cas la perífrasi indica la resolució de l’acció.

Més propietats dels verbs

Verbs copulatius o atributius : enllacen un atribut amb el subjecte.
La pel·lícula era entretinguda .
En Guillem, l’Anna i en Pau estan malalts .

Verbs transitius : porten complement directe.
Compro patates .
Llegeixo una novel·la .

Verbs intransitius : no porten complement directe.
Corren molt.
Parlaven del dèficit públic.

Verbs reflexius : l’acció recau sobre el qui la fa.
Ens pentinem a la moda.
No es renta mai les orelles.

Verbs pronominals : afegeixen un pronom de la mateixa persona que el subjecte
Aquests dies m’he cansat molt.

Verbs recíprocs : l’acció és donada i rebuda pels mateixos que la fan.
Cada dia s’estimen més.
No ens hem escrit des de fa mesos.

L’us del guionet

L’ús del guionet afecta els mots derivats per prefixació i els mots compostos. Vegem quins s’escriuen amb guionet i quins no.
Escrivim amb guionet:
0) Els numerals compostos (ordinals i cardinals): hem de posar el guionet entre les desenes i les unitats i entre les unitats i les centenes (D-U-C): vint-i-u, dos-cents seixanta-vuit, …
1) El substantiu no-res i les combinacions de no+substantiu : la no-violència, el no-res..
2)Els mots compostos que comencen amb el nom d’un punt cardinal: sud-oest, nord-americà …
3) Els mots compostos en què el primer element acaba amb vocal i el segon comença amb alguna d’aquestes tres lletres: r, s o x: barba-roig, penya-segat..
4) Els compostos repetitius i expressius: xino-xano, tic-tac, baliga-balaga, a corre-cuita…
5) Els mots compostos en què, si no poséssim guionet, es produiria una lectura errònia o una grafia impossible: pit-roig, adéu-siau, cul-de-sac
6) Els mots compostos en què el primer element du accent gràfic: pèl-blanc, mà-llarg ..
7) Els compostos coordinats (substantiu + substantiu), en què el significat del mot és la suma dels significats dels elements que el formen: museu-biblioteca, ciència-ficció, comte-rei …

Escrivim sense guionet:
8) Els mots constituïts amb prefixos: expresident, preromà, pseudoderivat…
9) Els mots construïts amb formes prefixades acabades amb o: fisicoquímic, catalanoaragonesa..

Finalment cal recordar que els topònims, com la resta de mots, també segueixen la regla del guionet: Aiguafreda, Vall-de-Roures, Mont-roig, Torregrossa …

 

Solució:
GUIONET

Article neutre “lo”

Ja hem estudiat que els articles definits son: el,els, la les, l’
He comprat els pèsols, les patates, el pa i l’arròs.
Dimarts tinc hora al metge. (Només aquest dimarts.)
El dimecres vaig a dansa. (Tots els dimecres, cada dimecres.)
És incorrecte l’ús de l’article davant d’infinitius: El caminar és saludable. Caminar és saludable.
El que m’hagis convidat a la festa em fa molta il·lusió. Que m’hagis convidat a la festa em fa molta il·lusió.
Dins d’un text, escrivim amb minúscula l’article que precedeix alguns topònims la Bisbal d’Empordà, el Vendrell, els Hostalets de Pierola, Castellar de n’Hug

Cal tenir en compte que l’article definit masculí i el neutre tenen la mateixa forma: el. Per tant, la forma lo per a l’article neutre és incorrecta. (en el català oriental)

No et pots imaginar lo que m’ha dit.->No et pots imaginar el que m’ha dit. (el que, allò que, qué)
Això és lo millor que li podia passar. -> Això és el millor que li podia passar.
Avui a lo millor ve en Roger a dinar. -> Avui potser ve en Roger a dinar. (potser, segons com)
Tu no saps lo animal que és! ->Tu no saps com n’és, d’animal!
Lo/El que ens vam divertir ->Con ens vam divertir (tan …com, com)
Ara ve lo bo! -> Ara ve el que és bo/ ara ve la bona!

Digueu-li-ho tot lo més suau que pugueu –> tan suau com

lo més aviat possible –> al més aviat possible (“al més” o “al menys” seguides de l’adverbi aviat s’escriuen amb la preposició a. Per tant, direm “Envia-m’ho al més aviat possible” i no “Envia-m’ho *el més aviat possible”. De la mateixa manera, aquesta construcció es pot fer servir amb altres adverbis, com ara lluny, tard o ràpid: “Deixa-ho al més lluny possible de la taula” o “Escriu-ho al més ràpid possible”)

a lo loco –> a la babalà
a lo millor –> potse, probablement, a la millor, si molt convé
a lo seu –> a la seva/seua
a lo més –> a tot estirar,
això és lo de menys –> això rai
lo restant, lo altre –> la resta, les altres coses
per lo tant –> per tant
lo suficient –> prou
en lo tocant a –> pel que fa a
en lo successiu –> d’ara endavant
és lo mateix –> és el mateix
lo més mínim –> gens, gens ni mica
per lo general–> generalment
per lo menos –> almenys
per lo vist –> segons sembla, sembla que, pel que es veu

 

ARTICLES I PREPOSICIONS

ARTICLES I PREPOSICIONS

SOBRE, SOTA, DAVANT, DARRERE, DINS I VORA + DE
Ús obligatori de la preposició de
Ús opcional de la preposició de

Els adverbis sobre/dalt/damunt, sota/davall/dessota, davant, darrere, dins/dintre i vora utilitzats com a preposició poden anar seguits o no de la preposició de. Cal tenir en compte, però, que les locucions que en deriven —a dalt de, a sobre de, per damunt de, a la vora de, per sota de, al darrere de— han de dur obligatòriament la preposició de.


Ús obligatori de la preposició de
Els adverbis sobre/dalt/damunt, sota/davall/dessota, davant, darrere, dins/dintre i vora han d’anar seguits de la preposició de quan no precedeixen immediatament el seu complement (davant mateix de l’església) o quan el complement és un pronom personal (darrere de mi, davant de vostè), cas en què s’acostuma a substituir per la forma de possessiu, sense preposició (darrere meu, davant seu).).


Ús opcional de la preposició de
En la resta de casos l’ús de la preposició de és opcional, i sovint la tria d’una o altra forma depèn del registre (en registres marcadament cultes és preferible ometre la preposició), del grau de fossilització o d’ús d’una forma determinada i, també, de les preferències personals. Sigui quina sigui la forma triada, cal mantenir-la sempre al llarg d’un mateix text, tot respectant, però, la forma consagrada per l’ús en expressions i locucions (ploure sobre mullat, sota la capa del sol…).

ho vam trobar sobre (de) la teva taula de treball; vam desar els diccionaris dalt (de) l’armari; vam posar una cosa damunt (de) l’altra; es va amagar sota (de) la taula; ens vam aturar a descansar davall/dessota (d’) un arbre; tots els ciutadans són iguals davant (de) la llei; vam aparcar just darrere (de) casa; vam guardar l’informe dins/dintre (de) l’armari; vam llogar una casa vora (d)el mar

Seure, asseure i asseures

Seure és un verb intransitiu i no duu mai el pronom es. Per tant, no podem dir “*he segut la nena” o “*m’he segut a terra”. Hem de dir “he segut a terra”.

Asseure és un verb transitiu. Així doncs, l’utilitzem quan volem dir que algú fa seure algú altre, una criatura o un malalt, per exemple: “he assegut la nena a la trona”; “he assegut el pacient a la butaca”. Asseure, a diferència de seure, pot ser pronominal: asseure’s.

Asseure’s és intransitiu i equivalent a seure pel que fa al significat. Podem dir, doncs, “m’assec a terra” (equivalent a “sec a terra”).

n. b. No cal dir que les formes *sentar i assentar són incorrectes amb el sentit de ‘estar assegut’.

Algun raconaire podria explicar perquè asseure’s porta apòstrof.asseure’s es un verb? o el verb es asseure. ?

Seure és com dormir i asseure’s és com adormir-se: el primer és intransitiu, el segon és reflexiu tot i que l’acció que representa també és d’un sol participant. En la versió purament transitiva dels segons (asseure i adormir “Vull asseure el nen a taula” , o “Quan canta adorm les feres”), hi ha un agent i un pacient, que gramaticalment és el complement directe, igual que el pronom reflexiu, tot i que en la versió reflexiva no hi ha pròpiament un agent i un pacient sinó un subjecte experimentador.