Dicatat essa sorda essa sonora (1)

Després d’una encesa discussió sobre si prosseguir amb la visita al zoo o anar al cinema, l’Ignasi va aconseguir imposar la seva opinió i ens vam adreçar sense gaire entusiasme a la zona de les zebres. Empipat amb mi mateix per haver cedit als desitjos d’aquell agressor, enfonsava les sabates a tots els bassals que les pluges de març havien escampat per la calçada. El brunzit de les abelles i la xafogor de l’ambient em produïen una espècie de deixadesa i accentuava la meva incipient depressió. Tots els ossos em feien mal, encara em ressentia d’aquella caiguda i vaig haver de fer un gran esforç per seure’m al primer banc del passeig i mossegar un trosset d’aquell pastís tan dolç que havia fet la mestressa de la pensió on residia des de feia catorze anys.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada