Amor d’idiota (Lluís-Anton Baulenas)

Més que una atípica història d’amor, Amor d’idiota és una narració sobre l’amor. Ambientada a la Barcelona post-olímpica, en plena crisi, quan el retorn a la quotidianitat  amor d'idiotadesprés d’uns mesos de somni es feia més dur, explica la història d’un jove que, a punt de fer trenta-cinc anys, desplaçat, vençut i sense perspectives clares de futur, viu dues circumstàncies que, potser, el forçaran a canviar de vida. D’una banda, la coneixença, amb cinc mesos de retard, de la mort d’un amic i, de l’altre, l’impacte de la trobada amb una dona jove que es dedica a penjar banderoles als fanals de la ciutat.

Amor d’idiota comença una gèlida nit de gener de 1993, quan els pèls del pubis de Sharon Stone triomfaven a casa nostra, i s’acaba un divendres de maig del mateix any, poc després del concert de Bruce Springsteen a l’Estadi Olímpic. Com en altres novel·les de l’autor, el teló de fons barceloní no fa sinó emmarcar històries concretes de gent molt concreta: persones de carn i ossos que, enmig de la confusió, intenten aferrar-se a valors segurs, l’amistat, a valors suposats, l’amor o a tots dos alhora. A l’espera de temps millors, la ciutat tan sols pot oferir el que ha ofert d’ençà de fa dos mil anys: recer, aixopluc i una mica, o molta, distracció.

paraules i frases del llibre:
entapissats,
regurgitat
terrabastall
individu
Més que l’home invisible, sóc l’home desdibuixat.
andròmines.
una calaixera desballestada i esclafada.
Quina bajanada,
«Vés amb compte, Pere-Lluc, allà fora és ple d’idiotes».
bitllo-bitllo,
mentre
bellugar-se.
per dir-ho d’una manera idiota, una de les branques on agafar-me per no caure al precipici.
Per cert, i aquest bony?
No m’ha tornat a la memòria la noia que plantava banderoles perquè, de fet, no se n’havia anat mai.
en doble filera,
trasbalsadora.M’allunyo vorera amunt, que les cames em fan figa.
inversió rendible
Un forat negre generacional.
proïsme.
La noia de les banderoles és la meva addicció.
garratibat.
he fet el cor fort
aturo la moto i i n’apago el motor.
El cor m’ho diu i a més jo n’estic segur…
adonar-nos-en.
Està en posició fetal,
Fa cara de fotre-te-la només girar-t’hi d’esquena.
ràfec.
amb l’ampit de la finestra arran de pubis.
Al principi va estar molt fotuda, però va acabar per sentir-se alliberada.
sabatilles i vaig cap a la porta. El pis s’ha refredat.
torna ali
Toma amb el llibre
M’agrada la idea de trobar una ànima bessona que comparteixi amb mi els anys daurats de la davallada de la vida.
tu què et sembla? Si ja és difícil lligar de jove, imagina’t de vell. Costa molt de trobar, una dona que vulgui ficar-se al llit amb un home de setanta anys. Estan cagadetes, tenen por que estirem la pota mentre fem l’acte sexual. Al final, si vols sucar una mica el melindro, has d’acabar pagant. I això…
—Aquí tothom carda menys jo…
estrafolària.
llànties
embarassés
—Quan la gent es troba sola i fotuda, agafa i se’n va al cine. O al teatre. O a un bar. No es dedica a rondar i espantar.
pocapena.
L’estimava, encara que fos tan insolent amb mi.
(una matinada vaig arribar a estar-m’hi fins que vaig buidar el dipòsit de la moto, cent vuitanta quilòmetres).
no hem d’oblidar que, sovint, no deixa de ser una noia cansada, avorrida, que ve de treballar de valent unes quantes hores pujant i baixant fanals carregada amb banderoles. I que tot el que vol és anar-se’n a casa seva a descansar.
Canviem de tema amb la facilitat amb què un pardalet canvia de branca.
A terra, una catifa d’esclofolles de pipes i cacauets.
—He llegit que una persona enamorada sempre acaba resultant ridícula.
mirant tothom per damunt l’espatlla… A la segona cullerada, li explico
No m’ho puc treure del cap.
Ja m’he acostumat a tu…
Vagarejo
interrogatori: dintre la mentida, dir la màxima veritat.
Pot passar en una dècima de segon del posat més malencònic al gest més alegre.
Potser no sóc capaç d’interpretar els senyals correctament,
darrere, el rostre d’un marit resignat o enfurit.
un petó exhibicionista, immadur, ostentós i emprenyador donat que els protagonistes no som un parell de criatures.
Si la noia no em vol veure mai més, només per aquesta nit haurà valgut la pena.
Estic eufòric, si pogués faria cabrioles amb aquest cotxe.
La noia no em diu ni m’explica res.
tatxonada
Un flaix em travessa el cervell: cap senyal em fa entendre que ella es dediqui a pensar en mi ni la centèsima part del temps que jo em dedico a pensar en ella.
observo la gent, atrafegada.
Li revelo que tinc una mica de passat, gens de futur, i no gaire present.
l’amor és fantàstic perquè és gratis. I perquè et dóna una raó per viure, concreta, palpable, molt més entenedora que qualsevol reflexió religiosa, filosòfica, política o social.
És com les parelles, duren més les que es veuen menys.
bonhomia
L’antiga Sala Fontainebleau
Són conversadors sol·licitats,
boxador
És sorprenent que determinades coses costin tan poc. Se’m pot despatxar així, sense més? Què ha canviat, en una hora? No ho sé, no tinc prou enteniment, sóc idiota.
Sandra.
volada gallinàcia.
segons quin dia, observo la meva i em sorprèn que sigui tan poqueta cosa.
Després, quan vaig començar a intuir que potser era possible viure una vida sencera sense que passés res, em vaig espantar.
Trobo molt a faltar la noia de les banderoles.
—Pere-Lluc Solans.
meravelles.
L’Helena Bruguerola fa
Només haig de deixar-me anar i ser honest amb ella.
La vida li deu estar ensenyant que, cada vegada més, les oportunitats cal agafar-les en ple vol.
prou intel·ligent com per conèixer de què va l’impuls sexual masculí.
l’Helena Bruguerola).
Friso
Afirmava que l’home solitari acaba sent insolidari i inhumà.
escadussers
Quan era petit, em feia molta il·lusió imaginar que a l’any 2000 seria encara prou jove i podria gaudir dels avenços immensos de la tècnica:
(existència = vida + consciència de mort)
t’ofereix la gran il·lusió de l’amor.
mig adormit.
per una certa afinitat teòrica antisistema.
Se’ls acosta l’hora de la veritat. L’Àlex aviat haurà de definir-se.
el seu fill, que la reté de peus a terra.
Em sento bé, assossegat i plàcid.
enganxada amb tatxes.
No tinc gens de ganes que arribi i que em digui que s’ho ha repensat, que no tenim present ni futur.
millor és aturar-se en el present. Per donar-li forma cada dia, com si fos fang. Ni que sigui a cops de puny.
La millor de les esperances és susceptible de ser enduta i escampada pel vent de la prosaica i toixa realitat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada