Breu història del nacionalisme espanyol


De la Constitució de 1812 a la prohibició del 9-N

Premi Irla d’assaig 2016
Francesc Puigpelat. Breu història del nacionalisme espanyol

Els que ja tenim una certa edat quan estudiàvem la historia d'”Espanya” incloïa els suposats esdeveniments que van ocórrer a la península que es forma per sota els pirineus. Així vam haver d’estudiar llistes interminables de reis godes, personatges com Viriato, resistències heroiques a Numancia i Sagunt etc. Des de fa molt de temps, podem parlar de segles, s’ha intentat associar aquesta territoris geogràfics amb una unitat política. A aquesta tasca s’hi han sumat historiadors, escriptors, intel·lectual i polítics castellans, i ha anat calant aquesta idea als caps de la població en general.

Un exemple de la mena de mistificacions del nacionalisme teatral del segle XIX la dóna “La venganza catalana”, d’Antonio García Gutiérrez, una obra que tracta el tema de l’expedició a Orient dels almogàvers, Ramon Muntaner i Roger de Flor.

Un parell de cites perquè s’entengui com funcionava el falsejament d’una història l’acció de la qual transcorre l’any 1303, un moment en què Espanya, per descomptat, no existia. Hi ha un moment en què la princesa Maria explica a sa mare, Irene, com li ha canviat la vida d’ençà que s’ha casat amb Roger de Flor:

Ya no soy desde ese día griega
¡no!, soy española.
Aquí la noble altivez de mi nueva patria siento.

Més endavant, Roger de Flor, que apareix a l’obra com un perfecte exemple de mascle hispànic, malgrat que era mig alemany mig italià, exclama:

Mas no hay turco, ¡vive Cristo!
que se alabe de que ha visto
de un español las espaldas.

Però la gran estrella de l’època va ser, sens dubte, José Zorrilla (1817-1893), autor del cèlebre Don Juan Tenorio (1844), que és per a molts autors, especialment els hispanistes anglosaxons com Ian Gibson, la quinta essència del caràcter espanyol. Zorrilla va tenir un èxit immens, que no va ser aliè a la seva connexió amb el creixent nacionalisme de les classes cultes del seu temps. Una de les seves obres més importants, El puñal del godo (1843), tracta justament de la derrota de l’Espanya visigoda davant dels perversos invasors musulmans. I la seva Canción del trovador comença amb tota una declaració de principis:

Mi voz, mi razón, mi fantasía
la gloria cantan de la patria mía.

Noms com Francisco Martínez Marina, Modesto Lafuente o Fernán Caballero són absolutament desconeguts per al gran públic, malgrat que són pedres angulars en la construcció de la doctrina del nacionalisme espanyol remuntant-lo no a la època Visigoda sinó a la Romana i abans..

Un dels primers a negar aquesta continuïtat entre els visigots i Castella-Espanya va ser Jaume Vicens Vives. El 1952, a la seva “Aproximación a la Historia de España”, escrivia: «Després de la invasió musulmana (711) va quedar trencada la unitat política de l’Estat visigot i destruïda la carcassa econòmica, jurídica i espiritual d’aquella societat  Aleshores neixen les Espanyes en la seva plural unitat. Alineats des de Galícia a Catalunya, en el millor dels casos simples illots testimoni davant la marea musulmana, els nuclis cristians comencen la seva cursa històrica».

És difícil exagerar la importància d’aquest judici: és la negació pura i simple d’un dels mites fundacionals del nacionalisme espanyol! Les conseqüències salten a la vista: si el que afirmava Vicens Vives era cert, aleshores no tenia cap sentit considerar Espanya com un país essencialment unitari. Al contrari: era un país compost i plural des dels seus mateixos orígens!

La tesi de Vicens Vives va tenir el suport de bona part de la comunitat científica dels historiadors espanyols, i també dels hispanistes d’arreu del món.

Tot hi així n´hi ha que segueixen reptin la cançoneta  de Espanya “la patria milenaria”

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada