Cal crear un govern provisional de la República

Amb dos anys n’hi ha prou per a fer-nos una fotografia clara d’on som, i dissenyar uns apunts que ens permetin d’arribar on volem arribar. Des de la preparació del referèndum d’autodeterminació fins al desgavell polític d’aquests darrers mesos, compartit a Barcelona i Madrid, ens podem fer una idea més clara de quines són les regles del joc en un procés de construcció republicana, que, si bé sembrat d’obstacles i mines, continua essent un camí on la majoria ciutadana del nostre país, amb més determinació o menys, ha decidit de transitar. És l’únic camí, a més, que un règim postfranquista, potser no agonitzant tot i que sí prou tocat, ens  força a emprendre.

La primera lliçó que hem après, ben amarga, per cert, per a aquells qui temps enrere no teníem cap problema a identificar-nos com a espanyols, és que Espanya no és una democràcia. Que l’estat espanyol d’avui és una actualització del mateix sistema operatiu instal·lat a la força el 1939 amb un acte il·legítim de violència, i que manté la vigència dels seus principis rectors mitjançant la monarquia, els símbols nacionals i una constitució que només és presa seriosament a l’hora de reprimir la dissidència. Dos anys després, ens ha quedat ben clar que no ens enfrontem a un estat occidental democràtic, amb unes normes de funcionament mínimament raonables, sinó a una dictadura, a un imperi que, tot parafrasejant Mikhaïl Bakunin, només pot sostenir-se gràcies a la violència i el crim. Un règim que, malgrat que fa ingents esforços per mantenir les estructures de poder i dominació bastides durant el sanguinari franquisme, no deixa de ser una versió relativament sofisticada de l’antic règim, fonamentada en la persistència dels privilegis d’una minoria que controla absolutament tots els poders fàctics i estratègics, capaços, per exemple, de fer sabotatge a qualsevol govern mínimament d’esquerres que qüestioni l’status quo. Un règim que es fonamenta en un cert culte a la personalitat –d’aquí ve la importància de mantenir artificialment una monarquia representada per personalitats mediocres i matusseres– i amb un aparell propagandístic –un nacionalisme espanyol prou banal– que assegura l’adhesió d’importants sectors populars, que tenen en la catalanofòbia un espai de cohesió. [….]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada