2- Accentuació

Accentuació

Per aplicar bé les regles d’accentuació, convé saber separar correctament les síl·labes d’un mot. Per això cal reconèixer els diftongs, dues vocals juntes que formen una única síl·laba.

Rep el nom d’accent gràfic el signe escrit que es col·loca sobre una lletra vocal per indicar on cau la intensitat de la veu.

Hi ha dues classes d’accent gràfic:  Greu u obert i agut o tancat.

La a només pot portar accent greu: à (català, ràbia);

La i i la u només poden portar accent agut: í, ú (matí, única);

La e i la o porten accent greu quan són obertes (cafè, arròs) i accent agut quan són tancades (portaré, avió).

Síl·labes tòniques i àtones de les paraules

En tota paraula que consti de dues o més síl·labes, n’hi ha sempre una que és pronunciada amb una emissió de veu més intensa que les altres. Aquesta síl·laba és anomenada tònica o forta. Totes les altres síl·labes del mot són anomenades àtones o febles. Així, a la paraula fór-mu-la, la síl·laba tònica o forta és for i les àtones o febles, mu i la. De la mateixa manera, a la paraula res-pec-te, la síl·laba tònica és pec i les àtones, res i te. Els mots compostos, però, solen tenir dues síl·labes tòniques: panxacontent, camallarg, gira-sol… Això també passa en alguns noms propis (topònims com ara Collserola, Palamós o antropònims com ara Camprubí). La majoria de mots monosíl·labs són tònics (can, han, ham, tren, riu…), però alguns són àtons. És el cas dels articles (el, uns…), els possessius (ton, ses…), els pronoms febles (em, ho…), les preposicions (a, amb, de, en, per), la conjunció que i el relatiu o quantitatiu que.

Les paraules d’una sola síl·laba no solen accentuar-se.

Malgrat que totes les paraules tenen accent tònic, no totes s’accentuen gràficament. Quan un mot s’ha d’escriure amb accent gràfic, aquest accent es col·loca sempre damunt la vocal de la síl·laba tònica, d’acord amb unes regles d’accentuació que s’explicaran a continuació.

els mots aguts acabats en –a, –e, –i, –o, –u, –as, –es, –is, –os, –us, –en, –in. romà, cantaré, rodolí, lliçó, ningú, callaràs, entès, espantadís, arròs, pallús, comprèn, Dublín.

S’ACCENTUE

els mots plans acabats en terminacions que no siguin –a, –e, –i, –o, –u, –as, –es, –is, –os, –us, –en, –in.Els mots plans acabats en diftongs decreixents: éreu, trauríeu..
exàmens, fenòmens, plàncton, portàveu, entristíssiu, cànon, tòrcer, còncau, correguérem, monòlit.
tots els mots esdrúixols, acabin com acabin. Àsia, plusvàlua, àrea, paciència, Núria, harmònium, període, diòptria.

NO S’ACCENTUEN

els mots que no s’incloguin en la norma anterior ni els monosíl·labs. menjaran, cantareu, remei, examen, corregueren, fenomen, Maria, sortissis, Caucas, pa, vi, sa.

Atenció!: El diftong decreixent, aquell en què la segona vocal és una i o una u, no es considera com cap d’aquestes terminacions, ja que la i i la u són semivocals. Per tant, escriurem sense accent gràfic els mots aguts ser-vei i creu, i amb accent plans sí-rius, can-tà-veu i es-cri-ví-siu. En canvi, el diftong creixent segueix les normes s’accentuació gràfica generals: Pas-qua, llengua.

Accent diacrític

Alguns monosíl·labs i alguns altres mots que segons les normes tampoc no s’haurien d’accentuar porten accent diacrític, és a dir, per a distingir-los d’altres mots. Els més usuals són els següents:

bé (contrari de malament) pèl (i repèl, contrapèl…)
béns (propietats) què (interrogatiu i relatiu fort)
bóta (recipient per al vi) rés (pregària)
cóc (com coca) ròssa (bèstia vella)
cóm (menjadora) sé (del verb saber)
Déu (i adéu, pregadéu…) séc (plec)
dóna i dónes (del verb donar) sègle (sègol)
féu (passat del verb fer, i desféu, reféu…) sèu (greix)
jóc (d’ajocar) sí (afirmació)
Lés (població) sóc i só, és, són, fóra (del verb ser)
mà (part del cos) sòl (terra, i entresòl, subsòl)
més (de quantitat) té (del verb tenir)
mèu (miol) tòt (broc gros)
mòlt (participi del verb moldre) ús (d’usar)
món (i rodamón) véns, vénen (del verb venir)
móra (fruita) vés (del verb anar)
nét/a (i renét/a, besnét/a…) véu (passat del verb veure)
ós/óssa (animal) vós, nós (pronoms forts)
sense accent amb accent
be: nom de la lletra b; xai, anyell, corder (plural béns): possessions; adverbi; conjunció
bota: calçat; verb botar bóta: recipient
coc: cuiner; carbó; bacteri cóc: coca
coll: part del cos Cóll: topònim
com: adverbi cóm: obi
cop: encontre violent, colp cóp: cerro; mesura de capacitat; gran copa
cos: conjunt d’un organisme; corporació cós: cursa
deu: font; numeral
deus: fonts; formes del verb deure
déu (plural déus): divinitat
Déu: nom propi d’algun déu monoteista
dona, dones: ésser humà de gènere femení; muller dóna, dónes: formes del verb donar
es: pronom reflexiu és: forma del verb ser
feu: domini, senyoria; present de fer féu: passat de fer
fora: adverbi fóra: verb ser
joc, jocs: acció de jugar, entreteniment jóc: indret on van a dormir els ocells
jóc, jócs (però joca): ajocat
les: article; pronom; adjectiu (antònim de il·lès) Lés: topònim
ma: (plural mes): forma del femení de l’adjectiu possessiu mon (però mans): part final del braç
mes: dotzena part d’un any; possessiu; però; participi de metre més: quantitatiu
meu: possessiu mèu: miol del gat
molt, molta: quantitatiu mòlt, mòlta: participi de moldre
mòlta: acció de moldre
mon (plural mos): possessiu
mon (plural mons): nom d’una llengua; relatiu a aquesta llengua
món (però mons): univers
mora: dona magribina; retard móra: (plural móres): fruita
Móra: forma part d’alguns topònims
net (neta, nets, netes): adjectiu nét (néta, néts, nétes): parentiu familiar
nos: pronom personal feble nós: plural majestàtic
os, ossos: part de l’esquelet
ossa, osses: ossada, esquelet
ós, óssos: animal
óssa, ósses: animal
pel, pels: contracció de per + el, per + els pèl (plural pèls): vellositat
porca: femella del porc pórca: faixa de terra
que: relatiu -sense preposició-, exclamatiu què: relatiu tònic, interrogatiu
res: pronom; pl. de re (nota musical) rés: pregària
rossa: dona amb els cabells clars ròssa: animal vell i flac
se: pronom reflexiu : forma del verb saber
sec: eixut; forma del verb seure séc: plec de roba
segle: cent anys sègle: sègol
seu: catedral; pronom possessiu; forma del verb seure sèu: greix
si: nota musical; cavitat d’un ós; pronom reflexiu; conjunció : adverbi (afirmació)
soc: calçat; tros de fusta; mercat sóc: verb ser
sol, sols: astre; nota; col·loide; sense companyia; verb soler sòl (plural sòls): terra
son: acte de dormir; possessiu; unitat física són: verb ser
te: planta i infusió; nom de la lletra t; pronom : verb tenir
tot: adjectiu tòt: broc gros
us: pronom personal feble ús: acció d’usar; substantiu
vens, venen: formes del verb vendre véns, vénen: formes del verb venir
ves: tros de tela; lletra v en pl.; reducció de veges vés: verb anar
veu: so de les cordes vocals; present de veure véu: passat de veure
vos: pronom personal feble vós: pronom personal fort

La dièresi es posa sobre les vocals i i u.

que es pronuncia la u davant de e i i quan és precedida de q i g. llengüeta, aqüífer, terràqüia, seqüela, pingüí.

La funció de la dièresi és indicar

que una seqüència de vocals que formaria diftong no en forma. saüc, estudiï, amoïnar, aïllada, diürètica, veïnatge.
que una i o una u que per la situació a la paraula serien consonants són vocals. reduïa, maleïes, conduïa, agraïen.

Si accent i dièresi coincideixen en una mateixa lletra, té preferència l’accent.
reduíem, suís (diferent de suïs, forma del verb suar), agraíssiu, lluíssim.

Excepcions

No es posa dièresi, encara que no hi hagi diftong, en els quatre casos següents:

  1. En els compostos amb prefix acabat en vocal (fora de reüll, reïra i les formes del verb reeixir, com reïxo, reïx):reunió, reincidir, contraindicació, coincidència.
  2. En les terminacions llatines -us i -um. Màrius, linòleum, aquàrium, contínuum.
  3. En els sufixos -isme i -ista (els acabaments de proïsme i lluïsme no són sufixos). egoisme, altruista, arcaisme.
  4. En les terminacions de gerundi, infinitiu, futur i condicional dels verbs de la tercera conjugació (acabats en -ir). agraint, conduir, lluiran, beneiríem.

Tingueu present que cal accentuar les lletres majúscules quan les regles d’accentuació ho exigeixin: És un país de l’Àfrica.

Pel que fa a l’accentuació dels adverbis acabats en –ment, val a dir que aquests conserven l’accent del mot amb què s’han format: ràpidament (ràpida + ment), fàcilment (fàcil + ment).

Pronúncia i accentuació errònia d’alguns mots

No voldríem acabar aquest apartat dedicat a l’accentuació sense recordar un seguit de paraules que s’acostumen a pronunciar malament i que, per tant, s’accentuen també malament. Les més importants són:

Mots aguts com ara alfil, comitè, fluor, futbol, handbol, heroi, hoquei, interval, iber, oboè, oceà, poliester, timpà, policrom, poliglot, Raimon, el Tibet, xassís, xofer, zenit.

Mots plans com ara pentagrama, cardíac, austríac, policíac, míssil, tèxtil, rèptil, monòlit, Àneu, Kíev, atmosfera, torticoli, medul·la, termòstat, víking, amoníac, omòplat, leucòcit, dinamo, magnetòfon.

Mots esdrúixols com ara aurèola, període, Tàrraco, Hèlsinki, Sàhara, Etiòpia, Ítaca, diòptria, elèctrode, políedre, èczema, pneumònia, olimpíada.

Finalment, volem recordar que les formes del present, tant d’indicatiu com de subjuntiu i imperatiu, dels verbs acabats en -iar també s’acostumen a pronunciar malament. Aquestes formes són planes, no pas esdrúixoles, i, per tant, la síl·laba tònica sempre és la i: ell canvia, jo estudiï, la noia copia…

3 pensaments a “2- Accentuació

  1. Benvolgut Cidraque, la part dels diftongs intenta està explicada al enllaç diftongs (dins del apartat 1: Separació de síl·labes). Vull aclarir que aquest apunts de gramàtica no deixen de ser uns apunts personals dels cursets que estic fent al Centre de Cultura de Sant Cugat Cugat del Vallès organitzats pel CNL. Els estic incorporant al meu blog, però, com a senzill estudiant i per comoditat per a la seva gestió. Estaré molt content si poden servir a demés d’ajuda per a algú més. Qualsevol suggerència sempre és benvinguda. El menú que he incorporat a la capçalera de la pàgina GRAMÀTICA CATALANA la desenvoluparé aquest estiu per intentar estructura tots els continguts.

  2. Moltes gràcies. Tenia dubtes en quan a l’accentuació tenint en compte els diftòngs creixents i decreixents, crec que és una cosa que no s’explica massa bé, només cal veure la guia d’usos lingüistics.

  3. Retroenllaç: Accentuació: normes generals i accent diacrÌtic. Síl·laba i diftong | Beseit i una mica de xirigol

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *